El Pi de Formentor
(Versión catalana)
|
|
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
|
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
|
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
|
i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,
|
com un gegant guerrer.
|
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
|
no va la fontanella ses ombres a besar;
|
mes Déu ungí d’aromes sa testa consagrada
|
i li donà per trone l’esquerpa serralada,
|
per font l’immensa mar.
|
Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
|
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
|
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
|
o del voltor que passa sent l’ala gegantina
|
remoure son fullam.
|
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
|
revincla per les roques sa poderosa rel,
|
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
|
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
|
de les amors del cel.
|
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;
|
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
|
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
|
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
|
per glòria i per delit.
|
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
|
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
|
llavors ell riu i canta més fort que les onades
|
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
|
sa cabellera real.
|
Arbre, mon cor t’enveja! Sobre la terra impura,
|
com a penyora santa duré jo el teu record.
|
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
|
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
|
oh vida, oh noble sort!
|
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
|
i arrela dins l’altura com l’arbre els penyals.
|
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
|
i tes cançons tranquiles ‘niran per la ventada
|
com l’au dels temporals.
|
Miquel Costa i Llobera
|
|
El Pino de Formentor
(Versión castellana)
|
|
Hay en mi tierra un árbol que el corazón venera:
|
de cedro es su ramaje, de césped su verdor;
|
anida entre sus hojas perenne primavera,
|
y arrastra los turbiones que azotan la ribera,
|
añoso luchador.
|
No asoma por sus ramas la flor enamorada,
|
no va la fuentecilla sus plantas a besar;
|
mas báñase en aromas su frente consagrada,
|
y tiene por terreno la costa acantilada,
|
por fuente el hondo mar.
|
Al ver sobre las olas rayar la luz divina,
|
no escucha débil trino que al hombre da placer;
|
el grito oye salvaje del águila marina,
|
o siente el ala enorme que el vendaval domina
|
su copa estremecer.
|
Del limo de la tierra no toma vil sustento;
|
retuerce sus raíces en duro peñascal.
|
Bebe rocío y lluvias, radiosa luz y viento;
|
y cual viejo profeta recibe el alimento
|
de efluvio celestial.
|
¡Árbol sublime! Enseña de vida que adivino,
|
la inmensidad augusta domina por doquier.
|
Si dura le es la tierra, celeste su destino
|
le encanta, y aun le sirven el trueno y torbellino
|
de gloria y de placer.
|
¡Oh! sí: que cuando libres asaltan la ribera
|
los vientos y las olas con hórrido fragor,
|
entonces ríe y canta con la borrasca fiera,
|
y sobre rotas nubes la augusta cabellera
|
sacude triunfador.
|
¡Árbol, tu suerte envidio! Sobre la tierra impura
|
de un ideal sagrado la cifra en ti he de ver.
|
Luchar, vencer constante, mirar desde la altura,
|
vivir y alimentarse de cielo y de luz pura…
|
¡Oh vida, oh noble ser!
|
¡Arriba, oh alma fuerte! Desdeña el lodo inmundo,
|
y en las austeras cumbres arraiga con afán.
|
Verás al pie estrellarse las olas de este mundo,
|
y libres como alciones sobre ese mar profundo
|
tus cantos volarán.
|
Miguel Costa y Llobera
|
|
|
|
Deja un comentario